POR AURELIANO J. LAIRÓN PLA, CRONISTA OFICIAL DE ALZIRA (VALENCIA).
L’11 de febrer de 1401, ara fa 625 anys, el capitol del monestir de Sant Jeroni de Cotalba, integrat pels monjos successors dels germans als quals anys abans s’havia atorgat llicència apostòlica per a fundar una casa de l’Orde Jerònim a la vall de Miralles d’Alzira, va acordar elegir als sis membres d’aquella comunitat que anaven a encarregar-se de la nova fundació. Els seus noms han arribat fins a nosaltres: fra Arnau Cortal, fra Guillem Berenguer, fra Pere Pintor, fra Pere de Campos, fra Eusebi Pavía i fra Doménec Lloret.
El monestir alzireny, que es va començar a edificar al cor de la vall de la Murta, es va dedicar a la Verge Maria, d’ahí que rebera el nom de Santa Maria de la Murta, titular de la principal de les ermites existents amb anterioritat a la fundació. Eixa i les de sant Miquel i san Jeroni van quedar dins la fàbrica del cenobi.
El nou centre monacal seria totalment independent del de Gandia, que actuà com a casa matriu i es limità únicament a enviar als fundadors.
La vall sobre la que a partir de 1401 s’alçà la primitiva fàbrica del monestir reunia una sèrie de condicions immillorables. A l’avantatge inicial dels terrenys, fruit de la donació del veí d’Alzira Arnau Serra, s’unien altres factors com el del clima -més bé un microclima- que possibilitava un paisatge i temperatures molt agradables, amb una massa vegetal amb espècies poc comuns, plantes molt apreciades a les quals s’atribuïen propietats curatives, una font perenne i cabalosa que s’aprofitaria per al reg, a part de ser lloc allunyat d’aldarulls, propici a la soledat, espai, tal i com va referir el cronista Escolano, “aparejadísimo para olvido del mundo y acuerdo del cielo”, procliu, per tant, per a l’assentament.
Van ser el rei Pere el Cerimoniós i el papa Gregori XI els qui van autoritzar en el segle XIV la instal·lació dels nous monjos.
Els religiosos, una vegada establits, es van dedicar a la vida de comunitat. Els béns aportats per particulars, fonamentalment famílies dels monjos i de l’estament burgés i noble de la ciutat de València, les donacions procedents de mans privades, el cobrament de rendes i l’explotació agrícola i ramadera van possibilitar el desenvolupament de la Comunitat en uns moments en què necessàriament van haver de fer front a les despeses derivades de la construcció de bona part de les estades del monestir.
Els segles XVI i, sobretot el XVII, van ser els de major esplendor del monestir i això per un fet crucial, el del mecenatge que exerciria sobre la casa la família valenciana dels Vich.
El dominic Vicent Ferrer, el rei Felip II, l’arquebisbe Juan de Ribera, etc., visitaren el monestir que atresorà obres d’art i una bona biblioteca.
L’edifici va ser abandonat quan la invasió francesa, també entre 1820 i 1823 i tornà a tindre vida entre finals de 1823 i abril de 1835 en què es va extingir definitivament per la desamortització de Mendizábal.
El 11 de febrero de 1401, hace ahora 625 años, el capítulo del monasterio de San Jerónimo de Cotalba, integrado por los monjes sucesores de los hermanos a los que años antes se había otorgado licencia apostólica para fundar una casa de la Orden Jerónima en el valle de Miralles de Alzira, acordó elegir a los seis miembros de aquella comunidad que iban a encargarse de la nueva fundación. Sus nombres han llegado hasta nosotros: fray Arnau Cortal, fray Guillem Berenguer, fray Pere Pintor, fray Pere de Campos, fray Eusebi Pavía y fray Doménec Lloret.
El monasterio alzireño, que se empezó a edificar en el corazón del valle de la Murta, se dedicó a la Virgen María; de ahí que recibiera el nombre de Santa María de la Murta, titular de la principal de las ermitas existentes con anterioridad a la fundación. Esta y las de san Miguel y san Jerónimo quedaron integradas dentro de la fábrica del cenobio.
El nuevo centro monacal sería totalmente independiente del de Gandía, que actuó como casa matriz y se limitó únicamente a enviar a los fundadores.
El valle sobre el que a partir de 1401 se alzó la primitiva fábrica del monasterio reunía una serie de condiciones inmejorables. A la ventaja inicial de los terrenos, fruto de la donación del vecino de Alzira Arnau Serra, se unían otros factores como el clima —más bien un microclima— que posibilitaba un paisaje y unas temperaturas muy agradables, con una masa vegetal con especies poco comunes, plantas muy apreciadas a las que se atribuían propiedades curativas, una fuente perenne y caudalosa que se aprovecharía para el riego, además de ser un lugar alejado de disturbios, propicio para la soledad, espacio que, tal y como refirió el cronista Escolano, era “aparejadísimo para olvido del mundo y acuerdo del cielo”, proclive, por tanto, al asentamiento.
Fueron el rey Pedro el Ceremonioso y el papa Gregorio XI quienes autorizaron en el siglo XIV la instalación de los nuevos monjes.
Los religiosos, una vez establecidos, se dedicaron a la vida comunitaria. Los bienes aportados por particulares, fundamentalmente familias de los monjes y del estamento burgués y noble de la ciudad de Valencia, las donaciones procedentes de manos privadas, el cobro de rentas y la explotación agrícola y ganadera posibilitaron el desarrollo de la comunidad en unos momentos en los que necesariamente tuvieron que hacer frente a los gastos derivados de la construcción de buena parte de las dependencias del monasterio.
Los siglos XVI y, sobre todo, el XVII, fueron los de mayor esplendor del monasterio, y ello por un hecho crucial: el mecenazgo que ejerció sobre la casa la familia valenciana de los Vich.
El dominico Vicente Ferrer, el rey Felipe II, el arzobispo Juan de Ribera, etc., visitaron el monasterio, que atesoró obras de arte y una buena biblioteca.
El edificio fue abandonado con la invasión francesa, también entre 1820 y 1823, y volvió a tener vida entre finales de 1823 y abril de 1835, fecha en la que se extinguió definitivamente a causa de la desamortización de Mendizábal.
FUENTE:https://www.levante-emv.com/ribera/2026/02/10/625e-aniversari-monestir-murta-126652093.html
