REFLEXIÓ DESPRÉS DE SANT VICENT: FESTA O ‘FESTETA’?
POR LLUIS MESA, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)
Malgrat que vivim en un estat no confessional, és comú que els territoris tinguen vigent algun patronatge que els identifique. Són personatges que sobrepassen el valor espiritual per constituir un element propi de la tradició o fins i tot de la mitologia dels pobles. A València el primer patró del Regne fou Sant Jordi. Tanmateix la força aclaparadora de Vicent Ferrer va fer que este passara a ser-ho. Poques personalitats històriques com l’esmentat Ferrer tenen tant de valor mitològic. Les narracions dels seus miracles i les gestes que va fer en cada racó valencià continuen vives. Al Camp de Morvedre, per exemple, roman viu el record de la visita del sant a Algímia d’Alfara i és festejat especialment.
La festivitat de sant Vicent es va fixar el 5 d’abril, quan fou canonitzat el 1458. El 1594 es passà al dilluns següent al segon diumenge de pasqua. Així no sols es va evitar que poguera caure dins la Setmana Santa sinó que a més va consolidar la huitena pasquera en les terres valencianes. Amb Sant Vicent, per tant, acaben les festes de pasqua. És el darrer dia de mona i també quan tradicionalment se celebrava el dia de combregar de malalts. És veritat que al Cap i Casal té especial vigència però també resulta cert que sobreviu popularment a la Comunitat, malgrat la poca sensibilitat de les autoritats autonòmiques per consolidar-la oficialment.
És un problema la seua celebració perquè els valencians i les valencianes mai no saben si han de celebrar-la. Depén on visquen i de les autoritats municipals de cada lloc per oficialitzar-la. És injust que un personatge preeminent històricament (amb els seus clarobscurs, és clar, però al cap i a la fi destacat) siga discutible en el calendari laboral, quan altres festes amb menys vigència no són dies feiners. Les autoritats autonòmiques haurien de buscar una solució per incloure’l dins les festivitats de la Comunitat. Fem que allò que es viu al carrer en forma de tradició i celebració siga real. En definitiva, no deixem que siga “festeta” el que realment és “festa grossa”.
