LES LLETRES I LA LLIBERTAT
POR LLUIS MESA I REIG, CRONISTA OFICIAL D’ESTIVELLA (VALENCIA)
Este és un dia en el qual no havia pensat d’escriure. La secció ix a la llum dimecres. Però l’atac d’ahir a la llibertat d’expressió m’ha impulsat a escriure 25 línies en un paper. És el meu desig de fer front a la barbàrie del 7 de gener i a qualsevol altra. És l’impuls de qui se sent agredit i vol fer-ho públic. Un agafa cada dia este teclat amb el desig d’expressar allò que pensa. Intenta fer-ho el millor possible. Hi ha vegades que estàs més encertat.
Tot sembla més redó perquè has trobat la frase correcta. No t’has repetit excessivament i, el més important, creus que has comunicat el que volies dir. Alguna volta te trobes recriminat per haver errat. A voltes t’han hagut de corregir el que havies escrit. També t’han fet crítiques injustificades sense trellat o poc raonades. Tot això i molt més passa als que escrivim. És assumible. Fins i tot en alguns casos saludables.
Els que teclegem som gent pacífica i raonadora. No estimem la violència ni les guerres. És clar que alguns veuen en l’escriptura una eina per fomentar l’odi i l’enfrontament. Són els invasors d’un món que no els pertoca. Sens dubte els autors d’articles o de llibres tenim el nostre ideal. Tindre’ls els genera necessàriament debat i tensió amb qui no pensa de manera semblant. Però al cap i a la fi s’establix sempre un diàleg per tens que este siga. Els que no ho veuen així no són part de les lletres. L’atemptat contra el setmanari “Charlie Hebdo” no és un cas localista.
Ens afecta totes les persones que escrivim. Eixos periodistes, amb el seu estil, llançaven crítiques a un tema que forma part de la societat, en este cas la religió. Tots i totes escrivim cada dia opinions al voltant d’eixe i qualsevol altra realitat. La persona que no ho assumix o no respecta la crítica és que no s’estima la societat.
No creu en l’ésser humà i en la seua condició. En definitiva, estem de dol aquells que pensem que la llibertat d’expressió està per damunt dels parers individuals i col•lectius. Estem tristos els qui creem que les lletres són lliures per natura i que no es poden retallar. Podran esborrar amb tirs la tinta de les rotatives però no apagaran mai l’esperit de cada lletra que es pensa i se sent.
