POR LA REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA
Igual que construiríem una història més rica si disponguérem d’autobiografies (o biografies) de tots els sers humans que han existit sobre la Terra, traçaríem diversament eixes hipotètiques autobiografies si cascú anotara el nom i les circumstàncies de cada persona que coneix, o almenys d’aquelles que li presenten i intercanvia unes paraules: eixe encaixar les mans, eixos besos sense tocar les galtes, eixe somriure de cortesia (o de fascinació) actuarien com a obertura per a un lligam que d’entrada no se sap si prosseguirà en el temps o acabarà en el mateix segon en el qual naix.
Qué diria eixe llistat de la nostra presència en el món? Quina informació oferiria de les oportunitats perdudes o de les ocasions guanyades? Seríem capaços de reconéixer-ne les divergències?
Ara bé, a mi -i a qualsevol home o dona de més de 18 anys, trobe- em resultaria complicat mamprendre una faena d’eixe estil en perspectiva, encara que la prova quedara circumscrita a aquelles persones que han disfrutat d’un contacte verdader, perque anotar la tripulació d’un avió, els recepcionistes de qualsevol hotel on passares una nit o més d’una, o els cambrers de tots els bars, restaurants o cafeteries que et serviren de refrigeri, seria inútil, sobretot per a estadístiques creuades. Com els dien a tots aquells, a totes aquelles?
Qualsevol moment és bo per a començar este treball escrit sobre la memòria.
Ara mateix. Perque una cosa serà eixa eventual història del món que resultaria de creuar els intercanvis; i una distinta és, com a mínim, prendre nota de cada persona a partir d’ara, no d’aquelles que només mires (això sí que seria l’infern), sinó eixa que et dirigix quatre paraules i un somriure, i tu ad ella: l’auxiliar de la farmàcia, la nova treballadora de l’empresa en un departament que no és el teu, el becari de la clínica odontològica, el cambrer que servix el càtering…
Eixa és la teua memòria, no t’enganyes.
No tindràs una vida diferent a la d’ara, i reconeixeràs, quan llegiràs eixos noms oblidades les cares, que els dies no van passar sense un torbament, sense una mirada, sense un agraïment, creant sempre sinèrgies. I acceptaràs la purea del transcurs de l’existència, i de quina forma cada contacte podria ser un nou punt de partida.
Igual que construiríamos una historia más rica si dispusiéramos de autobiografías (o biografías) de todos los seres humanos que han existido sobre la Tierra, trazaríamos de otro modo esas hipotéticas autobiografías si cada cual anotara el nombre y las circunstancias de cada persona que conoce, o al menos de aquellas a las que le presentan y con las que intercambia unas palabras: ese estrechar las manos, esos besos sin tocar las mejillas, esa sonrisa de cortesía (o de fascinación) actuarían como apertura de un vínculo que de entrada no se sabe si proseguirá en el tiempo o acabará en el mismo segundo en el que nace.
¿Qué diría ese listado de nuestra presencia en el mundo? ¿Qué información ofrecería sobre las oportunidades perdidas o las ocasiones ganadas? ¿Seríamos capaces de reconocer las divergencias?
Ahora bien, a mí —y a cualquier hombre o mujer mayor de 18 años, creo— me resultaría complicado emprender una tarea de ese estilo en perspectiva, aunque la prueba quedara circunscrita a aquellas personas que han disfrutado de un contacto verdadero, porque anotar a la tripulación de un avión, a los recepcionistas de cualquier hotel en el que pasaras una noche o más de una, o a los camareros de todos los bares, restaurantes o cafeterías que te sirvieron un refrigerio, sería inútil, sobre todo para estadísticas cruzadas. ¿Cómo se llamaban todos aquellos, todas aquellas?
Cualquier momento es bueno para comenzar este trabajo escrito sobre la memoria.
Ahora mismo. Porque una cosa será esa eventual historia del mundo que resultaría de cruzar los intercambios; y otra distinta es, como mínimo, tomar nota de cada persona a partir de ahora, no de aquellas a las que solo miras (eso sí que sería el infierno), sino de esa que te dirige cuatro palabras y una sonrisa, y tú a ella: la auxiliar de la farmacia, la nueva trabajadora de la empresa en un departamento que no es el tuyo, el becario de la clínica odontológica, el camarero que sirve el cátering…
Esa es tu memoria, no te engañes.
No tendrás una vida distinta a la de ahora, y reconocerás, cuando leas esos nombres olvidadas las caras, que los días no pasaron sin un sobresalto, sin una mirada, sin un agradecimiento, creando siempre sinergias. Y aceptarás la pureza del transcurso de la existencia, y de qué forma cada contacto podría ser un nuevo punto de partida.
