El monarca va ser amortallat amb l’hàbit cistercenc, el mateix que prené a Poblet el monjo que havia esdevingut màrtir a finals del segle XII i amb el temps patró d’Alzira: sant Bernat, amb el qual també es va vincular, segons assenyala la tradició, en manar que en el lloc on ell i les seues germanes van ser martiritzats es construïra una capella.

El rei expressa en la “seua” Crònica la seua intenció de partir cap a Poblet i diu que “havent ja partit d’Alzira i estant a Valéncia” se li agreujà la malaltia per la qual cosa ja no va poder realitzar el viatge.

El cronista -que ja no va poder ser el rei- conclou: “I allí, a Valéncia, en l’any 1276, el dia sisé de les calendes d’agost, el noble en Jaume deixà aquesta vida”.

A propòsit de la mort del monarca, el 16 de gener l’estimat professor Mateu Rodrigo publicà en este diari un article al voltant del lloc on el rei va expirar. No vaig a contradir al col·lega, tan meticulós ell, però sí a aprofitar ara per tal de fer unes consideracions, tan si més no siga per deixar constància d’una tradició que s’ha passat de pares a fills, que no és moderna (en hivern, a poqueta nit, al caliu de la llar me la contava a mi, fa quasi sixanta anys, el meu iaio, i a ell, segons deia, li l’havia contat el seu) que assenyala que el monarca va morir a la capital de la Ribera.

Resulta evident que el rei va sentir a Alzira la proximitat de la mort, resulta obvi que en aquells temps els camins eren polsosos, estrets…, resulta evident, ho diu el sentit comú, que en aquells dies finals de juliol faria moltíssima calor… Es necessiten ganes de fer patir al rei que “viatjava fatigosament” i “potser en llitera” per a fer-lo morir a Valéncia! Com si en el segle XIII no hi haguera cordura, no hi haguera trellat!

No obstant l’escás valor que Mateu li atorga a la coneguda crònica Històries e conquestes del realme d’Aragó… (J. Iborra dixit) de Pere Tomich, historiador català del segle XV gens sospitós pel que fa a “qüestions locals”, cal dir que Tomich diu el que diu, que Jaume I va morir a Alzira. De quines fonts va beure?

La tradició que als alzirenys se’ns ha transmés de generació en generació diu exactament això. I doctes historiadors han dit -jo sempre ho recordaré en paraules del meu professor de llatí Josep Antoni Domingo- que “tota tradició amaga en el fons una veritat”.

No vaig a entrar tampoc en el “valor limitat” que també podem donar a l’epitafi del mausoleu reial destruït l’any 1835, que no se’ns diu quan va ser col·locat.

En 1971 es va inaugurar a Alzira un relleu en bronze, d’Octavio Vicent, dedicat a honrar la memòria del monarca. Es troba ara a la plaça de la Constitució. En el revers podem llegir, entre altres coses: “Volgué que ací sigueren los darrers dies de son viure mortal hon entregara la sua ànima a son Creador”.

Un altre estimat amic, el catedràtic Antoni Furió, en una de les seues obres sobre el monarca ens diu: “Morí de camí a València o al poc d’haver-hi arribat”. I en eixa mateixa obra, al peu de la fotografia que il·lustra la pàgina, comenta: “Creu Coberta d’Alzira, del segle XIV… prop de la qual diu la tradició local que va morir Jaume I”.

En fi, donem compte d’històries i de tradicions arrelades. I d’un relat que, adobat amb trellat, pot amagar en el fons una veritat. En última instància, com que no estàvem allí ni Tomich, ni Miret, ni els amics Mateu, ni Furió ni jo mateix no ho podrem testimoniar mai amb certesa.